Cal seguir...

Un dels problemes amb el que ens estem trobant últimament la gent que ens dediquem a l’educació és la passivitat amb la que xoquem a l’hora de treballar amb els usuaris.
No és fàcil trobar-nos amb un grup de persones motivades i amb ganes de participar en les dinàmiques o activitats que es proposin. Ens passa sovint que les reaccions envers a qualsevol activitat sigui negativa o predomini una actitud reaccia envers aquesta; és el nostre pa de cada dia.
Moltes vegades hem pregunto el perquè de la deserció de molts dels meus “col·legues” universitaris envers al treball en el món educatiu. No cal ser un “llumeners” per arribar a una conclusió: moltes hores, moltes (des)il·lusions i molt poc reconeixement per part de la societat.
Cal a dir que treballem amb població en risc, amb població que viu en l’exclusió social i cada vegada es troben més sòls, com els professionals que estem en el gremi. Necessitem mimar-los i que ens mimin, necessitem ajudar-los i que ens ajudin, necessitem escoltar-los i que ens escoltin, necessitem que la nostra (i la seva) situació canviï.
Parlo des de la meva trajectòria personal i professional, i no cal dir (però ho dic), que tinc moltes ganes de seguir treballant en l’àmbit de lo social i que estic realment orgullós de tot el meu aprenentatge (i del que hem queda) amb totes aquestes persones amb les que interactuem. És important que ens sentim recolzats per la societat i l’administració, per a que no ens arribi el síndrome del “burn-out” (arribar a cremar-nos amb el curro) cada cop més estès entre la gent que treballem en l’àmbit. Potser és més fàcil “penjar les botes” i ficar-nos en un altre feina en la que no haguem d’estar constantment treballant des de lo emocional i amb tots els riscs que això comporta.
Des d’aquestes línies només vull transmetre el meu suport i recolzament a tots els professionals que treballen en el món de l’educació; així com també agraïr a totes les persones amb les que treballem i ens ensenyen cada dia experiències de vida noves que ens enriqueixen i que ens ajuden a convertir-nos en millors persones. Perquè malgrat el fet d’estar sempre treballant amb éssers humans, sentiments i emocions divereses; cal seguir lluitant per a que totes aquestes persones que potser no han tingut les mateixes oportunitats que molts de nosaltres puguin canviar les seves vides.
Per totes aquestes persones, pel taller 2000 i per tot el personal que hi treballa...
Una abraçada ben forta!!!

(A. E. M.)